Foro Confederac.io

Milions d’euros públics sepultats sota la neu

#1

Malgrat no ser rendibles, les institucions de Catalunya i la Catalunya Nord inverteixen grans partides pressupostàries a rescatar i mantenir les estacions d’esquí alpí, rere la justificació de l’impacte econòmic que generen al territori
Vall de Núria i La Molina van ser les primeres es-tacions adquirides per FGC l’any 1984. Posteriorment, va ser el torn d’Espot i Port Ainé, que els anys 2006 i 2007, respectivament, van quedar sota l’empara de l’ICF perquè els seus antics propietaris no van poder fer front als deutes milionaris. En el cas d’Espot, un jutjat mercantil de Lleida li va adjudicar la titularitat mitjançant subhasta pública per uns 4,5 milions d’eu-ros, mentre que Port Ainé va suposar una despesa de 3,5 milions d’euros seguint el mateix procediment.A partir d’aquell moment, una societat anomenada Gran Pallars i participada per empreses i ajuntaments de la zona es va encarregar de la gestió dels dos complexos, que finalment van ser integrats a l’estructura d’FGC el 2011, un any abans que l’empresa pública sumés una nova estació en passar a ser accionista majoritària de l’empresa que gestiona Vallter 2000.En el cas de Vall de Núria, FGC té una concessió so-bre el domini esquiable per part de l’Ajuntament de Queralbs, així com un conveni amb el Bisbat d’Urgell per 75 anys; al seu torn, el sòl de La Molina és propietat dels ajuntaments d’Alp, Bagà i la Tossa. Totes aquestes operacions financeres, juntament amb les d’Espot i Port Ainé, han suposat el desemborsament d’una incalculable quantitat de diners provinents de les arques públiques. En el cas de Vallter 2000, FGC ha augmentat fins al 75% la seva participació a Vallter SA, empresa que també acu-mula grans pèrdues en l’explotació de les pistes, fins al punt que la seva junta general d’accionistes va acordar una reducció de capital per compensació de pèrdues per un import de gairebé 4 milions d’euros.Joan Vázquez, portaveu de la Institució de Ponent per a la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural (Ipcena),explica que en el cas més recent de Boí Taüll l’empresa que va abandonar l’estació “va decidir quedar-se amb la part dels hotels i donar-li la part ruïnosa a la Generalitat, malgrat que formaven part del mateix complex”, en el que considera un “tracte submís per part de l’adminis-tració”, que denuncia que s’ha anat repetint les darre-res dècades. És innegable que les estacions han passat a mans públiques després de sumar múltiples impa-gaments, i Vázquez assegura que “s’ha deixat marxar els deutors sense pagar i sense càrregues legals. Molts cops aquests inversors estan vinculats a partits polítics, sobretot l’antiga CiU, amb qui formen una xarxa clien-telar”, conclou.
El mantra dels beneficisFins ara, l’acumulació de fracassos no ha fet recular els diferents governs de la Generalitat. Actualment, FGC aposta per fomentar els negocis privats al voltant de les estacions, buscant revifar l’activitat econòmica amb l’objectiu que aquests reverteixin en les seves instal·la-cions. De fet, juntament amb la creació de llocs de tre-ball, aquest és l’argument principal de qui defensa el manteniment a tota costa dels complexos hivernals: l’im-pacte econòmic directe (hotels, restaurants, gasolina)i indirecte (sous de les plantilles, venda de material) que genera l’esquí alpí.
Per argumentar-ho, esgrimeixen informes com l’ela-borat pel Centre d’Estudis Sports Lab de la Universitat Pompeu Fabra, a encàrrec d’FGC. En aquest dossier, s’afirma que les cinc estacions del grup tenen un impac-te econòmic net de 121,25 milions d’euros, i un impacte fiscal de 31,74. Joan Vázquez discrepa: “Per justificar les inversions inflen les dades. Gent que va a menjar als restaurants o a pernoctar als hotels els consideren esquiadors, quan molts van als Pirineus per altres acti-vitats més sostenibles i menys elitistes com l’ecoturisme o les visites als parcs naturals”, rebla.
És destacable el fet que des de 2011, la Generalitat de Catalunya no ha tornat a marcar un full de ruta especí-fic per aquest sector, un cop va expirar el pla director de les estacions d’esquí aprovat pel primer govern tri-partit el maig de 2006. Al final d’aquella legislatura, els màxims responsables de l’aleshores Departament de Política Territorial i Obres Públiques, encapçalat pel con-seller Joaquim Nadal (PSC), van presentar el document que havia de guiar les actuacions de l’administració en la matèria, preveient una inversió de 71 milions d’eu-ros en un període de cinc anys i anunciant l’objectiu de construir “un sector econòmic potent que no hagi de tornar a demanar ajuda al govern quan es troba amb problemes econòmics”.
Tot i que el pas dels anys ha evidenciat el fracàs d’aquell propòsit, el juny de 2011 es van començara establir les bases per redactar una nova llei de munta-nya, els tràmits de la qual semblava que es podrien reac-tivar després que l’avantprojecte quedés paralitzat pels esdeveniments succeïts a Catalunya el darrer curs polític. Així ho van deixar entreveure Albert Alins, director ge-neral de Polítiques de Muntanya, i Xavier Civit, coordi-nador de relacions interdepartamentals a les Estacions de Muntanya, ambdós càrrecs inclosos a l’organigrama del Departament de Territori i Sostenibilitat, durant un acte celebrat el passat mes de desembre a la Universitat de Lleida. Aquell dia van afirmar que aquesta futura llei preveu la protecció de les estacions d’esquí coma béns d’interès públic, al mateix temps que destacaven la necessitat d’aconseguir inversió privada i d’implicar les administracions locals en el seu finançament.

closed #2

Este tema se cerró automáticamente 90 días después del último post. No se permiten nuevas respuestas.