L’anonimat del poder

elites
corrupción
poder

#1

Hi ha dos tipus de poder. Un és el que busca ser explícit, mostrar-se i que en la seva pròpia escenificació cerca construir una eina per a consolidar-se. L’altre és anònim. Busca el contrari, passar desapercebut, encara que la realitat ens fa palesa la seva existència.

Així doncs, el primer és un poder que ens acompanya cada dia en una bona part de les imatges i experiències que ens depara la realitat. Un poder del qual els mitjans de comunicació, de manera reiterada, no es cansen de recordar-nos-en l’existència.

El poder anònim és més difícil d’identificar. I, per molt que sapiguem que existeix, de combatre. Intuïm que darrere moltes decisions de governs (municipals, estatals, autonòmics, …) hi ha algú que les promou.

Fins i tot nosaltres tendim a jugar el mateix joc quan ens referim a un ens abstracte, el “Capital”, com el nostre enemic. Com si existís al marge de persones que el fan funcionar i el defensen.

la sentència del Cas Palau (…) no condemna a ningú de Ferrovial, que és qui va corrompre, qui va pagar. Quan dic a ningú, em refereixo als peixos grossos, als caps de consells d’administració i coses similars, als principals accionistes. A ningú. Els que posen i treuen ministres però que no en coneixem la cara, han seguit passant desapercebuts. I, de fet, diria que cap mitjà de comunicació ha preguntat per ells. I sembla que ningú els exigeix cap responsabilitat o mesures com, per exemple, que se’ls retiri qualsevol contractació pública. Curiós (o no).

Sense oblidar-nos del primer poder, cal que comencem a treure a la llum pública el segon. Amb noms i cognoms. I recordar, ben bé, qui són els nostres enemics.


#2

Una acció relacionada amb aquest tema és Definamos nuestras propias agendas al margen de los medios de comunicación de masas. Mentre que els poders públics acaparen els mitjans de comunicació per a definir els temes dels que volen que se’n parli, els poders anònims fan el mateix, per a definir els temes dels que NO volen que se’n parli.

En aquesta trampa doble caiem una gran majoria, moviments socials inclosos. Per això cal un exercici d’introspecció personal i social seriós, que comença amb el distanciament dels mitjans de comunicació de masses perquè amb el seu soroll és ben difícil reflexionar amb iniciativa pròpia.


#3