Foro Confederac.io

De nacionalitat, refugiada

#1

Andrea Liba | @pikaramagazine
Il·lustració de Roser Pineda

L’autora i col·laboradora de Pikara Magazine repassa a partir de la seva pròpia experiència el mode de vida de les dones als camps de refugiades sahrauís, on el relat feminista de “posar la vida al centre” ha esdevingut una quimera, perquè posar la vida al centre és “temps, reconeixement com a persona, com a ésser viu, és poder ser”. I al Sàhara ningú té res d’això. “Al Sàhara no s’és persona, només s’és refugiada”. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials.

Encara recordo l’última migdiada que vaig fer sobre aquella goma escuma coberta per una tela color vi negre. Picava a la pell i estava al costat d’una minúscula finestra entapissada amb reixes d’alumini. Vaig haver d’estar immòbil prop d’una hora, i no recordo bé com vaig arribar fins allà. Tenia la roba enganxada al cos, i el cos al llit improvisat. De cada porus em brollaven desenes de gotes de suor. El meu primer sospir en despertar va semblar el de qui acaba de sortir d’una anestèsia. Em pesaven el pit i la gola. Vaig trigar uns minuts a enlairar les parpelles per deixar que hi entrés llum. Quina temperatura hi ha aquí? On sóc? “Un infern per sota de la dignitat”, vaig pensar. Vaig posar un peu a la catifa i em vaig deixar caure a terra fins a posar-me de genolls. Vaig aixecar el cap i vaig veure que uns ulls marrons enormes i un somriure impacient m’esperaven per jugar. Em vaig aixecar donant tombs i vaig anar amb la Metu fins a la cuina. Ja gairebé no notava que feia dies que no em calçava. Vaig obrir la nevera. Només quedaven un parell de dits d’aigua en l’última ampolla de plàstic. Tenia una set insaciable i vaig decidir empassar-me la saliva. Abans d’arribar a la haima , les nenes ja havien escurat el plàstic. L’Aguatu sortia d’entre les teles embolicada en una melfa (vestimenta tradicional de les dones sahrauís) tres vegades més gran que ella, la Metu s’enganxava a la meva esquena, la Fati arrencava a córrer amb la Hamdi, la Dadae preparava te i començava a entrar sorra entre aquelles parets de tova a les quals han d’anomenar casa. Volava sorra per tota la casa, gairebé podíem sentir-la als pulmons. És el que té viure al mig del desert, enmig del no-res. Tanquem les finestres en rient-nos-en. Que no s’estengui el pànic, això és habitual. En una estona, aquell vent acabat de sortir del forn va frenar de cop, just quan començava a pondre’s el sol. Recordo notar com es movien els músculs de la meva cara quan vaig estrènyer les dents intentant comprendre la normalitat amb la qual vivien, que a mi m’aclaparava.
Vam jugar fins que va ser massa tard per estar fora. El sopar estava a punt: cuscús i uns ous fregits. La conversa de torn tenia lloc en segon pla al meu voltant, mentre jo m’entretenia mirant la Fati menjant. Somreia, untava pa, mastegava amb pressa i desinfla la seva mirada tot alhora. Amb un tros de pa va agafar un parell de trossos d’un ou i va posar el plat davant de la seva germana petita perquè mengés la resta. Em vaig empassar saliva de nou. Vaig tornar a sentir la suor de la migdiada i vaig imaginar com cada gota de les meves parpelles es congelava i m’esgarrapava les pupil·les. Vaig recordar el vent de l’infern, i l’aigua esgotada, i la terra seca a la meva gola. I vaig tractar d’imaginar el primer de tots els tes. Ja fa 43 anys. En aquell moment estava mastegant sorra. La Fati era llavors una nena intel·ligent i bonica de dotze anys. Encara que la seva edat s’adaptava a les necessitats de la casa i de la dahira (petit nucli de població que forma, amb d’altres, cada wilaya o campament). En algun moment vaig arribar a deixar de veure-la com una nena. Ella era qui ajudava a la seva mare a la cuina a casa quan no era a la madrassa (l’escola), i també mostrava un assumit paper de protecció amb les seves germanes més petites. Després de passar una estona llegint, de principi a fi, el seu llibre de text de la madrassa ; explicant, amb un castellà envejable per a la seva família, el que hi posava; cantant cançons; rient-se dels dibuixos que acompanyaven els textos, vaig tornar a adonar-me que només tenia dotze anys, que només era una nena. Una nena travessada per un conflicte polític que la lligava de peus i mans. Volia, i suposo que segueix volent, ser pilot d’avió per portar tota la seva família de tornada al Sàhara Occidental. Almenys als territoris alliberats. Ara té quinze anys i vesteix melfa pròpia. La possibilitat d’estudiar aviat s’esgota per a ella, i no té cap bitllet d’anada més que a l’altra punta de la dahira . I sempre amb volta programada.
https://directa.cat/de-nacionalitat-refugiada/

closed #2

Este tema se cerró automáticamente 90 días después del último post. No se permiten nuevas respuestas.